Editorial

La peatonalització de l’avinguda del Canal està cridada a ser una de les obres magnes del primer mandat Mijoler pel que fa a intervencions urbanístiques. L’actual traçat peatonal que va des de la piscina del Fondo d’en Peixo fins al carrer Santiago Rusiñol es perllongarà fins arribar a la plaça de Catalunya. 

Les raons invocades pel govern a l’hora de projectar aquesta obra duen l’etiqueta verda que impera actualment en la gestió del trànsit a les grans ciutats: reduir el pes del cotxe, i per tant les emissions contaminants, i guanyar espais per al vianant. Un model amb admiradors i detractors a parts iguals. Només cal veure el debat que genera l’homòloga i referent de Mijoler a Barcelona, Ada Colau.

Guanyar espais amables per al vianant va sense dubte en consonància amb els projectes de ciutat de futur que es comencen a treballar arreu d’Europa. Les restriccions severes per accedir als centres dels grans nuclis urbans seran tard o d’hora una realitat. Però s’ha d’actuar amb seny. Si mirem al costat veí, és cert que Barcelona ha amabilitzat carrers, però a costa de transformar -en alguns casos- la circulació en cotxe en una gimcana i, de vegades, en una “escape room” on per arribar al destí s’ha d’emprar encara més temps de conducció i, per tant, d’emissions. 

Els grans projectes de “pacificació”, d’altra banda, no han d’impedir resoldre els altres reptes de la mobilitat i el trànsit al Prat.

Les dimensions del Prat no fan pensar a priori en aquest problema, però cal actuar pensant què es guanya i quina solució se li dona a allò que es treu. Peatonalitzar l’avinguda del Canal suposa perdre més de 80 places d’aparcament. Són vehicles que no desapareixeran d’un dia per l’altre i que de ben segur que faran hores anuals de recorregut extra per buscar un forat, molt probablement a la zona industrial del Fondo d’en Peixo, que alhora restarà més saturada. 

Els grans projectes de “pacificació”, d’altra banda, no han d’impedir resoldre els altres reptes de la mobilitat i el trànsit al Prat. Durant el darrer any, quatre accidents notables, sumats als ensurts diaris, han succeït al carrer Lleida. Veïns i comerciants de la zona venen avisant des de fa temps sobre la perillositat de circular en un eix on hi conflueixen comerços, escoles, places i cruïlles amb cotxes que circulen en dos sentits i sense elements de retenció de velocitat. 

Les pacificacions a mig i llarg termini han d’anar acompanyades de solucions reactives més inmediates per a les quals el govern local també té competències però no ha volgut o sabut aplicar de moment, en el cas que acabem de comentar (i en d’altres com el control de bicicletes i patinets, molts dels quals encara circulen sense tenir en compte els espais o els sentits de la marxa). Pacificar a futur, sí. Resoldre ara, també.