Editorial

Del blau al vermell passant pel groc, Carlos San Juan ha aconseguit treure en públic tots els colors als bancs. Aquest valencià de 78 anys ha reunit 600.000 signatures per a la seva campanya “Soy mayor, no idiota”. Les ha presentades davant del Ministeri d’Hisenda i del Banc d’Espanya i són la culminació d’una protesta contra la manera en què la banca digital i el tancament de sucursals han deixat “fora de servei” a la gent gran.  

Durant els anys immediatament previs a la pandèmia, el sector bancari va fer una inversió descomunal en informàtica i aplicacions mòbils (i en posterior campanyes publicitàries per promoure-les). Els dos anys “forts” de pandèmia han constituït el laboratori d’assajos perfecte per posar a prova l’operativitat del sector amb les oficines tancades o amb accés restringit.  No han calgut ni un parell d’anys per comprovar que aquesta estratègia ha deixat molta gent, sobretot gent gran, exclosa de l’atenció bancària. 

No han calgut ni un parell d’anys per comprovar que aquesta estratègia ha deixat molta gent, sobretot gent gran, exclosa de l’atenció bancària.

Les reduccions de plantilla als bancs després de les darreres fusions entre entitats han estat l’altre ingredient que ha condemnat a fer cues, de vegades interminables, a tota aquella persona amb dificultats per entendre’s amb la pantalla del mòbil o del caixer. De la vergonya de les cues de la fam hem passat a les del caixer. El Prat, esquitxat en altre temps de sucursals bancàries de tota identitat, no s’ha mantingut aliè al tancament progressiu de moltes d’elles ni, per descomptat, a la imatge habitual de les cues a la porta de les que resten obertes.

Molta gent gran és víctima de la tantes vegades esmentada “bretxa digital”. No és just. Per molt que el món evolucioni, s’han de sentir inclosos i acompanyats. Convidats a aquest nou món (perquè, recordem, són grans, no pas idiotes). Potser no tornarem mai al model clàssic de la finestreta, però seria molt benvinguda, per posar només un exemple, una reinversió de part dels generosos beneficis bancaris en programes i cursos d’ajuda per perdre-li la por al caixer. I en recuperar, per què no, una part de l’atenció humana. Perquè els clients grans, recordem-ho també, són persones.