Editorial

Quan calla la ciutat 

És un moment temut per molts pares i mares: l’arribada de l’adolescència i, amb  ella, de l’edat de sortir més enllà del vespre i relacionar-se fora de l’institut i altres  activitats extraescolars. La franja dels 16 als 18 –i 20 i algun més– és sinònim,  per a moltes famílies, de nits de vetlla amb el mòbil ben a prop. O directament,  de nits on, per tranquil·litat pròpia dels progenitors, són aquests els qui porten i  recullen els seus fills i filles a hores intempestives d’indrets que, en el millor dels  casos són a l’entorn de Barcelona, però que en d’altres allarguen el recorregut  familiar fins a Sabadell o Mataró. 

Un grup de pares i mares del Prat va fer córrer recentment una recollida  virtual de signatures que es va fer viral per Whatsapp. Demanaven la implicació  de l’Ajuntament en la creació d’algun espai d’oci nocturn que permetés retenir els  més joves a la nostra població durant la nit. 

El Prat és una ciutat on des de fa anys l’oci nocturn no aixeca el cap. Els temps  on molts “boomers” tancaven l’Artesà a les 3 de la matinada, continuaven la festa  al Symbol i encara podien fer l’última parada al Blau, queden molt enrere.  

S’entén d’entrada que l’Ajuntament respongui que és la iniciativa privada la  que hauria de cobrir aquesta necessitat, i que la seva aposta d’oci passa pel foment  d’altres valors com la cultura i l’esport. Com a teoria està molt bé, però oferir  només certs conceptes d’oci al jovent és com imposar menjar saludable a totes  hores: acabes trobant a faltar un parell de tapes a la setmana. 

D’altra banda, comencem a veure inciatives impulsades per Ajuntaments com  el de Cornellà o Sant Boi on, sense caure en la dinàmica de festa discotequera, sí  que es proposa un circuit d’activitats i cultura per a joves que cobreix cert horari  nocturn. Almenys mereixeria un cop d’ull des de l’àrea de Cultura o Joventut del  nostre Ajuntament.  

Misèria d’alta volada 

Una lloable feina periodística signada per Luis Benvenuty, David Guerrero i Llibert  Teixidó el passat 13 de novembre a La Vanguardia deixava al descobert el que  succeeix a l’antic aparcament de sis plantes –i que va deixar de funcionar el 2009–  al costat de la T2 de l’aeroport del Prat. Pel que narren i fotografien, l’edifici s’ha  convertit en una petita ciutat plena de misèria i habitada per persones amb greus  problemes d’exclusió social. Ni Aena, responsable de la gestió aeroportuària estatal,  ni ningú més semblen haver-se preocupat de l’edifici en els darrers 13 anys. 

L’aparcament de la T2 és un escenari més del món de realitats paral·leles que  envolta a Aena. Mentre reclama ampliacions, pistes més llargues i projecta ciutats  aeroportuàries amb gràfics en 3D, té vergonyes amagades que, com a mínim,  haurien de fer plantejar alguna assumpció de responsabilitats a alt nivell.