Editorial

“Mai he vist tanta gent demanant pel carrer aquí al Prat”. És un comentari recurrent a casa o entre companys de feina. Al Prat, com a la resta de ciutats d’àrees metropolitanes importants (no només d’Espanya, sinó de tot el continent europeu), el personal de serveis socials reconeix que la presència de sensesostres a la nostra ciutat és un fenomen que ha crescut a la nostra ciutat en els darrers deu anys.

Un dels fets que va començar a significar un repunt de gent sense sostre va ser el tancament de les terminals de l’aeroport durant les nits (eren refugi habitual de la gent sense sostre, i encara hi ha episodis puntuals a l’entorn aeroportuari). Però és només un exemple. La proximitat amb Barcelona, els desnonaments, la crisi econòmica, els migrants provinents d’entorns en conflicte… Per una circumstància o l’altra, el carrer acaba sent l’últim refugi d’algunes persones.

Per a qualsevol ciutat, admetre que ha de mobilitzar personal i recursos per atendre un centenar de persones que volten pel carrer és prou dur.

A la ja de per si feixuga i delicada feina d’acompanyament que exerceixen els tècnics d’acció social, s’hi afegeix haver de fer front a l’estigma social que sempre acostuma a flotar al voltant de les persones sense llar. A ningú li resultaran estranys comentaris, a peu de carrer, del tipus “Per què no treballen?” o “no tenen família amb qui anar?”. Sí, són la realitat incòmoda que ningú no voldria veure. Però són una realitat i calen solucions estructurades molt més enllà de l'almoina o el comentari moralista o compassiu.

En molts casos hem deixat palesa la importància de mantenir i incrementar la inversió pública municipal en atenció social. I, dintre d’aquesta partida, que majoritàriament es destina -de forma genèrica- a famílies “en situació vulnerable”, cal reservar una estructura destinada als casos més extrems. L’experiència viscuda per la redacció durant la visita a un dels equipaments on es presta atenció a persones amb trajectòries vitals molt complicades, així com la recent inauguració d’un nou edifici que funcionarà com a llar compartida, són senyals que ens han ajudat a mirar, amb molt més de respecte, tant a les persones usuàries d’aquests serveis com als tècnics que s’hi bolquen en la seva atenció.