De la baixa emissió a l’alta tensió
L’establiment i delimitació de les zones de baixes emissions (ZBE) és un projecte ineludible per a qualsevol municipi de l’estat amb població superior als 50.000 habitants. Pertànyer al “club” europeu, en el qual s’originen bona part de les ajudes per a la reactivació econòmica dels països (els Fons Next Generation en són l’exemple més recent) exigeix el compliment de certes polítiques i directives, en aquest cas amb l’alerta pel canvi climàtic com a rerefons.
En teoria les ZBE havien d’entrar en funcionament aquest 2023. Al Prat no s’ha vist gens de moviment al respecte, però el projecte per implantar el sistema de control existeix des de l’estiu passat. I tant el document mateix -no gaire difícil de trobar a la web de l’Ajuntament, tot i no ser un contingut destacat com la regidoria responsable parlen clarament d’activar les proves un cop passades eleccions.
Un cop resolta la part tècnica (sintetitzant molt: instal·lació de càmeres, enregistrament de matrícules i transmissió de dades), resta la fase més controvertida: ordenances i sancions.
La incertesa i la manca de comunicació institucional pel que fa a les ZBE no ajuden gaire a prendre decisions sobre què hem de fer amb el cotxe
Les ZBE poden esdevenir un maldecap per a les persones que condueixen vehicles antics. Per als polítics, també són un tema incòmode que s’ha tornat gairebé tabú en un any electoral. Pocs governs, de qualsevol àmbit, han gosat parlar-ne, més enllà de situacions conflictives puntuals (cas del recurs judicial per les rondes de Barcelona). No cal dir que, sobre futures normatives i multes, el silenci polític és encara més notable; només equiparable al mutis i a la gàbia que impera sobre el més que probable (re)establiment de trams de pagament en autovies i autopistes.
La incertesa i la manca de comunicació institucional pel que fa a les ZBE no ajuden gaire a prendre decisions sobre què hem de fer amb el cotxe. El sector de l’auto(in)mòbil ja fa temps que pateix un estancament de vendes. En gran part, per la manca de poder adquisitiu -molts fabricants han abandonat directament la gama econòmica dels seus vehicles, conscients que el cotxe ha deixat de ser una necessitat prioritària entre el públic més jove-. Però la incertesa normativa, com dèiem, tampoc no ajuda.
Els discursos oficials més optimistes parlen de descarbonitzar, de fomentar fórmules com la bici o el vehicle compartit. En l’horitzó, el salt a l’elèctric. Però el cotxe elèctric com a opció d’ús massiu encara és una fotografia massa difuminada que planteja molts dubtes: hi haurà capacitat i infraestructura per carregar-los habitualment? Hi haurà un pla real d’inversió, establiment i comercialització per part dels fabricants de bateries? Què se’n farà d’elles quan s’acabi la seva vida útil?