Editorial

Títols cinematogràfics tan coneguts com El planeta dels simis, Atrapat en el temps o Interstellar han abordat amb gran enginy la qüestió dels bucles de l’espai-temps. Ara que el Delta arriba al mig miler d’exemplars, la prestatgeria de la redacció que emmagatzema les revistes enquadernades -amb tapa dura encoixinada d’estil enciclopèdic- podria esdevenir l’escenari principal d’una meravellosa paradoxa temporal.

Tot fullejant les portades i agafant diversos temes “mestres” com a referència (aeroport, platja, riu, urbanisme…), ens adonem ràpidament que, entre edicions de Delta distanciades entre 15 o 20 anys l’una de l’altra, els temes, els enfocaments i fins i tot alguna frase textual es repeteixen. Serveixi d’exemple la frase “Ni un pam més” (referida a l’aeroport), de la qual, gràcies a aquesta autoexploració d’hemeroteca, hem trobat l’autoria original (us convidem a descobrir-la llegint el reportatge dedicat als 500 números del Delta). 

Entre edicions de Delta distanciades entre 15 o 20 anys l’una de l’altra, els temes, els enfocaments i fins i tot alguna frase textual es repeteixen.

Els 500 del Delta ens fan adonar-nos un cop més que les ciutats es transformen a un ritme vertiginós. Però, alhora, molts dels grans temes de fons que condicionen la vida del Prat segueixen fent-ho amb la mateixa força amb què es deixaven veure a les portades dels anys setanta i vuitanta del segle passat. La pugna territorial amb l’aeroport i el port. Les comunicacions. La platja; us sorprendríeu de veure tres portades de tres dècades diferents mostrant com el mar li menja metres a la sorra de la nostra platja, deixant només les roques a la vista.

Al llarg de 500 números, al Delta han canviat moltes coses, com a tota la premsa. Des de la manera artesanal de compondre textos, gràfics i fotos (gairebé retallant i enganxant a l’estil collage), fins a l’arribada del primer ordinador (un Mac de proporcions gegants) per poder compaginar les edicions a la redacció mateixa (però, compte, encara portàvem els rodets de fotos analògiques a revelar). 

Després va venir el treball en xarxa, l’organització de documents i fotos al núvol, les xarxes socials, la pàgina web… I, enmig de tot, un constant anar i tornar de gent, periodistes o no, a la nostra redacció. Una redacció que, comparada amb els inicis (hi havia al voltant d’una trentena de signatures), se’ns ha anat quedant molt més reduïda. I, amb tot, aquí seguim, sent conscients que, de cara al número 1.000, seran uns i unes altres els qui probablement ho explicaran i ho llegiran. Si, arribat el moment, fóssim els mateixos, ja cridarem un bon guionista de ciència-ficció.