Editorial

Alguna vegada heu observat el reguitzell de sigles i acrònims que delimiten el camí de la legislació del sistema educatiu espanyol? Vegem: LGE (1970), LOGSE (1990), LOCE (2002), LOE (2006), LOMCE (2013), LOMLOE (2020). Tan incapaços eren els legisladors de cadascuna de les lleis anteriors per haver d’estar refent-la cada dos per tres? O no serà que, en definitiva, totes aquestes lleis duen al damunt un alt grau de component ideològic i electoralista per part dels seus progenitors?

Ara, l’informe PISA (Programa d’Avaluació Internacional d’Alumnes) ha esvalotat el vesper de la nostra classe política perquè no ha posat bona nota als estudiants de Catalunya. I la Generalitat s’afanya a convocar el Comitè d’experts, que ves a saber quan es reunirà i quan presentarà les seves conclusions per mirar de solucionar el problema amb garanties. Quantes vegades no l’han convocat en els darrers anys? En fan cas, després, els polítics al poder, de les conclusions? Saben escoltar amb paciència totes les opinions vàlides (professors, estudiants, AMPA’s, educadors socials, partits polítics) abans d’aplicar els remeis?

La complexitat social en la que vivim, la diversitat cultural, econòmica i psíquica de l’alumnat i la desaparició en bona part del premi a l’esforç (tirania digital de les pantalles) poden ser algunes de les causes d’aquesta decepció a nivell general. Però -desenganyem-nos- la més important és la manca d’adjudicació dels recursos necessaris al sistema educatiu, al qual encara no han revertit les retallades que provenen del 2010. Això genera desànim entre els docents i els nois i noies.

També haurem de preguntar als professors quines energies necessiten per dur a terme aquesta envejable tasca.

L’educació i la formació dels infants i el jovent és el pilar fonamental de l’èxit d’una societat. Deia un savi de l’ensenyament, el professor Nuccio Ordine (1958-2023), que “els joves reclamen sobretot professors i professores que visquin amb passió i veritable interès la disciplina que imparteixen”. Aleshores, també haurem de preguntar als professors quines energies necessiten per dur a terme aquesta envejable tasca.

Sabem tots que les competències d’educació no corresponen als ajuntaments. Però hem de demanar-li a l’ajuntament del Prat que estigui sempre a l’aguait, en estat de vigília, i no escatimi cap euro ni descuidi mai de col·laborar en allò que va més enllà de les aules. I això ha de ser així per tal que els nens i nenes i els nois i noies pratenques s’amarin amb la cohesió i presumeixin de ser estimats, valorats i recolzats en la seva formació com a persones i en el seu lleure, que també forma part de l’educació global.

Per aconseguir aquest desideràtum només cal la imaginació justa, perquè voluntat, esforç i cabals ens consta que n’hi ha, de la mateixa manera que s’atenen les persones grans i les més vulnerables, es fan més amables, sostenibles i fiables els carrers i s’aporta per preservar el medi ambient.