Editorial

El Prat i ell, dos cors i un batec; el cinema i ell, el mateix ADN. Ens diu l’Alba Sabaté: “No és literatura el cine? No és un llenguatge que superposem al nostre per entendre’ns més? No ens allunyem una mica de la mort veient altres vides que viuen?”

El llenguatge és el vehicle que ens fa compartir entorn, treball, oci, negoci, discrepàncies, aficions, obligacions... El Fermí tenia un tarannà pedagògic que no el traïa mai, ans al contrari, perquè abans que res, era un mestre. Amb paraules d’Horaci, el Fermí ens entretenia i ens instruïa.

A les seves pel·lícules o documentals, a les seves produccions, utilitzava el zoom per acostar-nos al detall la parcel·la o l’àmbit a analitzar; feia servir el travelling quan calia fer desfilar ordenament tot allò que podia ser protagonista actiu i rellevant.

Posseïa el Fermí la perspectiva d’un historiador -equànime, equidistant, documentada, però val a dir que sempre la utilitzava amb l’esma, la passió i la il·lusió de l’essència dels de prop. El seu cinema té la virtut d’enquadrar els canvis de l’evolució política espanyola amb la transformació social del poble i els horitzons artístics i personals del jovent. Va ser un pioner i un romàntic quant a la producció cinematogràfica al Prat, empenyent molts joves a l’execució i a la interpretació. 

Era una persona humil i senzilla. I des del seu àmbit, aportava a la cohesió.

Encara que igualment era un apassionat de la música de pel·lícules (ell mateix va compondre la del seu curtmetratge El Ballet burlón, 1960). Perquè ell entenia que no es podia dissociar una pel·lícula de la seva música. És més, moltes vegades -deia- identifiquem i recordem una pel·lícula si ens fan escoltar trossos de la seva banda sonora. Va ser impagable la sessió que ens va oferir l’octubre del 2013 al Cèntric, ell amb el seu teclat: pel·lícules d’abans i d’ara fetes presents amb la seva música, explicades per ell fil per randa abans de cada interpretació, i executades per ell al piano amb una passió i una alegria exultants. Una meravella! Ja va anunciar que era la primera i última actuació de la seva gira mundial.

De fet, realment, només la família coneixia aquesta faceta del Fermí. No en va era una persona humil i senzilla. I des del seu àmbit, aportava a la cohesió: vegem, si no, el “Cine nuevo El cinco de Oros”, a Can Tunis, que va funcionar des del 1954 fins al 1967. I, així mateix, a la solidaritat: el Cine Capri, que encara funciona (ara és la seva filla Mercè qui el porta), o l’exigència a l’Ajuntament que al local que ocupava el Cine Monmari hi havia d’anar un equipament social (es va instal·lar la Fundació “la Caixa”).