Editorial

Commemorar és rebobinar la memòria per fer present allò que ens va impactar. Fa just cinc anys del dur confinament per la pandèmia. I tot i que va augmentar un 4% el nivell de lectura, el teletreball va conciliar la vida familiar amb la laboral i vàrem gaudir del silenci i la descontaminació... ens estressàrem per no tenir vida social. Perquè, per damunt de tot, el que volem és navegar amb llibertat, des de la llar a l’aventura i de la ignorància al coneixement, a través de la permanent observació.

Diu el Dr. Vicenç Aragó: “Els metges hem d’estar atents per interpretar bé les respostes que els nostres pacients donen a les nostres preguntes quan passem visita, perquè  moltes vegades si escoltem bé, si mirem bé el color de la seva cara i els seus ulls, tindrem ja la diagnosi”. I va dir Lluís Mijoler a l’entrevista que va concedir a “Delta” abans de deixar l’alcaldia del Prat: “Tot el que ens va ensenyar la pandèmia sobre gestions, lideratge i presa de decisions d’un dia per l’altre... Aturant de cop tot projecte de ciutat per atendre  les urgències... Això és un màster en gestió pública. Crec que no hem tingut a la història un procés tan comunitari i d’autoajuda com el que es va donar en la pandèmia; i això queda a la memòria col·lectiva”. 

Per damunt de tot, el que volem és navegar amb llibertat, des de la llar a l’aventura i de la ignorància al coneixement, a través de la permanent observació.

Aquest març fa deu anys d’aquell accident (o assassinat en grup) d’un avió -que es va enlairar des del Prat- de la companyia alemanya Germanwings, quan el copilot es tanca a la cabina i fa estavellar l’aparell. Després d’allò, les companyies aèries han implantat un doble sistema de bloqueig de seguretat per a l’accés a la cabina de pilotatge: ningú pot ingressar a la cabina sense que es permeti des de dins, però si des de dins no responen, hi ha ja instaurats procediments d’emergència per garantir-ne l’accés. 

Alba Bou, l’alcaldessa del Prat des del gener, s’ha trobat fa poques setmanes amb les entitats de la ciutat. Va expressar que li venia de gust fer-ho. I va deixar anar una pregunta: Què veus quan arribes en avió al Prat? Doncs l’aeroport, la platja, els espais naturals, les llacunes, el cultius del delta... Però ella va remarcar que després, a la ciutat, hi ha persones, famílies, infants... I cal programar activitats de l’esport i la cultura, cal conèixer-nos, cal ajudar i acompanyar. I, és clar -diran les entitats, calen també subvencions per no caure en un estrès emocional que malmeti la cohesió.

És a dir, que en qualsevol situació o circumstància, normal o extremadament excepcional  o imprevista, cal fer un pas endavant, que vol dir navegar amb qualsevol vent i, per tant, escoltar i progressar.