Editorial

Mentre que per una banda, al món global sembla que s’hagin instaurat -per quedar-s’hi, la fragilitat, la incertesa, la por de mirar cap al futur al veure-ho tot emboirat... la nostra proximitat, el nostre lloc al món, el Prat, està vivint l’abril amb la millor de les esperances.

Retorna la festa de Sant Jordi al nucli antic, allà on passejar vol dir contactar i veure’s. La fórmula del parc del Fondo d’en Peixo va resultar una solució genial quan el problema de la pandèmia era brutal. Després, tant les associacions com les llibreries i les floristeries no ho van viure bé ni ho van pair. Aquest 2025 es reencarna  al seu nucli més essencial. Segurament no tothom estarà content amb la ubicació que se li assigni, però, si més no, en un tres i no res aniràs de punta a punta i et trobaràs amb totes aquelles persones que “feia molt de temps que no veies”. Tindrem ocasió de treure’n conclusions.

En tot cas, però, al Prat hi ha hagut més espigues que han florit aquest mes d’abril. Per exemple, els Premis Ciutat del Prat en la seva catorzena edició, premis que van encetar la seva trajectòria el 2009 -lliurats anualment fins al 2019, i que des del 2021 tenen lloc biennalment. Aquest any han estat guardonats Aureliano García, Marga Solé, Carles Fabró i Jordi Gili. Com va dir l’alcaldessa, són “ciutadans d’àgora, gent que ha dedicat el seu temps i el seu esforç a fer del Prat una ciutat activa”. Ens alegrem molt pels quatre, tot i que hi afegim un petit bri d’afecte per a la nostra entranyable companya de redacció  Marga Solé.

I amb tota senzillesa i humilitat, a “Delta” estrenem una nova secció fixa “Medicina de carrer”, al timó de la qual estarà la nostra companya de redacció  Mercè Cabrera. La intenció i el desig és que ens resulti útil per a tothom.

Però no fugim d’estudi, que una de les principals raons que el mes d’abril llueixi és l’esclat de la primavera. I una altra -molt important, la commemoració de la mort el 23 d’abril del 1616, de Cervantes i Shakespeare. Personatges i escriptors universals, i tan clàssics com els millors de les èpoques grega i romana.

Una de les espigues exemplars que més llueix a l’obra de Shakespeare és la grandiositat del seus personatges, que són més lliures, que demostren tenir permanentment vida i que fan de la utilització  del llenguatge en escena una adaptació  contínua, com si fos un tret més de la seva fisonomia peculiar. Passatemps, acudits i visions escèptiques de la vida recollits en el llenguatge habitual anglès d’avui dia són un reflex de les lliçons idiomàtiques del teatre de Shakespeare.