“El cinema és una oportunitat per plantejar un imaginari diferent del de les convencions establertes”
Entrevista a la realitzadora Laura Ferrés just després de la preestrena de ‘La Imatge Permanent’ al Capri. El film va guanyar l'Espiga d'Or a la Seminci de Valladolid.

Entrevistem a la realitzadora pratenca Laura Ferrés just l’endemà de la preestrena de ‘La Imatge Permanent’ (Fasten Films, La Aventura) a un Cine Capri ple de gom a gom per veure en primícia aquesta pel·lícula íntegrament rodada a la ciutat. També és el dia on comença la seva aventura per sales de tot l’estat, després d’haver estat guardonada fa unes setmanes amb l’Espiga d’Or de la Seminci de Valladolid. El film explica una història dramàtica que entronca directament amb l’experiència de la immigració andalusa arribada a Catalunya, però ho fa des d’un punt de vista narratiu molt poc convencional i que introdueix altres temes socials i polítics amb pinzellades musicals i d’humor absurd. La crítica és bastant unànime en destacar l'arribada de l’original mirada cinematogràfica de Ferrés al panorama del setè art pel que fa a llargmetratges.
Com va la ressaca de la preestrena al Prat? Haurà estat la primera oportunitat de rebre comentaris sobre ‘La Imatge Permanent’ per part de públic més convencional i no tan cinèfil…
Sí, va ser molt bonic veure el Capri ple. De moment, tots els comentaris que rebem són bons, tot i que també com tot va acabar tan tard, vam tenir poc temps de parlar-ne en profunditat. Hauria estat interessant fer un col·loqui potser, però ara expectants per veure què passa a les sales.
Des del meu humil punt de vista, penso que estem davant d’una aposta per una mirada cinematogràfica diferent, fins i tot arriscada, sobretot per la narrativa i el ritme que has emprat. Estaries d’acord amb aquesta reflexió?
Sí, a veure, no m’acaba d’agradar utilitzar les paraules com “diferent”, “rara” o “absurda” perquè automàticament col·loca la pel·lícula en un lloc minoritari i això pot espantar espectadors per pensar que és una cosa incomprensible i crec que no és així. Tot i que reconec que té el seu punt cerebral, també és emotiva i et pots agafar a molts aspectes de la trama. Sí que és veritat que la forma en la qual s’explica intenta innovar en la forma de fer-ho.
Exacte, em referia a l’aspecte formal. La història té arrels molt reconeixibles per molta gent com nosaltres, amb passat familiar marcat per la immigració, però està explicada d’una forma poc convencional.
Per a mi fer una pel·lícula és una oportunitat perquè conflueixin diferents aspectes i ‘La Imatge Permanent’ funciona amb dualitats: es desenvolupa en dos espais diferents, hi ha el lligam entre classe social i origen familiar i la pregunta de si podem anar en contra de la nostra herència i canviar-la o no. També es combina una part assagística amb el fet popular, la primera reflexiona sobre la construcció de les imatges, però ho fa des del melodrama, que és el gènere més popular, i aquí apareixen també la música i l’humor, que per a mi és el que fa que tinguis una pel·lícula seriosa. Finalment, també es combina l’antropològic amb la fantasia; elements reals que treballo al servei de la ficció. Això és perquè m’agrada crear imaginari propi i que soc sobretot una cinèfila: veure què passa quan imatges i sons combinen en un muntatge.
En clau Prat, diria que es nota en la troballa de localitzacions que hi ha un esperit molt local. Espais que són molt del nostre imaginari quotidià com els bars de barri o aquella sala de balls a un primer pis de l’avinguda amb Frederic Soler.
Jo i la directora de fotografia, Agnès Piqué, vam trobar alguns, però va ser en gran manera feina del David Tejedor amb l'ajuda d’Elena Torrent, de El Prat Film Office, que també són del Prat. Aquesta pel·lícula ha tirat endavant per haver-la filmat aquí, sincerament. Institucions i veïns es van implicar al màxim. També m’agrada que el cinema serveixi com a testimoni d’indrets que canvien o fins i tot podem perdre. I no només els llocs, també els protagonistes són actors no professionals amb l’aspecte físic de molta gent que forma part del nostre entorn proper i això també es reflecteix a com es parlen el castellà i el català. Hi ha la voluntat de posar la perifèria al centre.
(...)
Podeu llegir l’entrevista completa a l’edició en paper de Periòdic Delta, ja als quioscos del Prat

