La Poesia, naturalment

S’amaga de mi.
Ara que sap que la puc despullar, esmicolar i vendre,
sense cap rastre de dubte als ulls.

Ella. Que ha sigut comprada i venuda,
sepultada i exhumada més nits de les que ha pogut comptar.
Que ha sigut homicidi i còmplice,
carn i ullal.

Però no, no prega pietat.
No demanen clemència els seus ulls.
Enfonsats com ganivets a la meva nuca.
Seguint, meticulosa,
els passos dubitants dels meus retrets.

Què faràs ara?
Xiuxiueja des de sota de les estovalles d’una taula parada.
Des de la talaia dels mobles, on només mora la pols.
Dins dels armaris oberts biennalment.
Des de sota dels llençols.
Des del fons d’una mirada que em coneix bé.

- La d’en Katarsis, evidentment-

Ella,

La resta de costelles que no hi caben al meu tors.
L’infant de desorbitades intencions que viu en mi,
El covard que fuig perquè ha parlat de més.
I que torna tastant el nom de la revenja
que duu gravat a les genives.
Ja no s’amaga de mi.

Què faràs ara?
Diu la seva rialla des del fons del passadís.
Des de l’eco d’una tempesta llunyana.
Des de les confessions d’una vida passada,
que ara només son crits.
Diu des de la ubiqüitat que només posseeix un déu.

Què faràs ara?

No és una pregunta el que articulen les seves paraules.
És una sentència,
un recordatori.
De qui ha despullat, esmicolat i venut a qui històricament.
És una carícia a la ferida oberta.
Una confessió cruel en forma de xiuxiueig.
És,
El bocí que queda de mí, que és ella.

És, de fet, una advertència.
Que diu que no queda massa,
per al seu regne dins la meva carn.

Pseudònim: Edolin