Al Cor d’Una Llum

Nos sentamos a la mesa del silencio,

Clara Janés

I
A la cuina la cafetera fa un glop negre i grogós
-el darrer i més estrident, sorollós, cabalós borborigme,

clam insistent, brum com d’un magma intern del submón-
i supura fonemes escumosos per la comissura dels llavis

com qui fuma un opi que reordena la natura
dels seus somnis no naturals encara per somiar
que han quedat entre la ferralla del somier incendiat
rere les urgències quirúrgiques de l’amor i que fumeja
una fumera vertical i horitzontal que nega
la cambra sencera i converteix en esborranys de realitat
els volums desdibuixats d’ell i de l’amant. Tanco el gas.
Obro la mà i percaço el pes de l’heliotropi
que s’havia confiat a la debilitat dels engranatges
de la mecànica de la bellesa, sempre traïdora
de l’hora primera que fa cruixir tots els objectes
i que amb nocturnitat havia entrat no sabem per quin forat
en aquest mínim espai on estenc la meva felina serenitat
guanyada amb esforç gràcies a les deshores
d’aquest insomni al que li hem tret unes miques de pell
i que s’ha fet tan teu com meu, tan de nosaltres.
El gat de Botero obre la boca d’un pam i ens mostra
la grogor dels seus òrgans interns com si fos
un poeta confessional.

II
Som entre quatre parets sense portes vestits del cuir
de la nuesa, foscos d’amor, un poc bruts l’un de l’altre
i abraçats al color nou de la passió per la matèria,
bellament procaços, sotjant la disposició llangorosa
de les figures que composen el nostre mobiliari,
mirant que tot sigui de veres i que cap parany ens fiqui
a les corol•les els seus insectes camallargs que puguin
xipollejar indecorosament en els fluxos de la nostra dolçor.
Proclamem foragitada la usura dels convenis entre vida
i mort i que som nascuts de la petxina irritada
per la constància de l’arena provocada pel desfici
del rellotge de busques toves, plorades, regalimoses,
que basteix l’univers de les edats amb la disposició
de les formes no perfectes, pastades amb la saliva
dels espectres que en alguna creació d’un déu estrany,
potser no en aquesta tan gastada a força
d’accions humanes, prenen vida i fan d’alimara salvadora
al mig d’una enorme confusió de taques i pigues
anamòrfiques que a les nostres espatlles suggereixen
una espècie de natura que vibra dotada d’una claredat
de diamant que de moment, no pateixis, encara ens salva.
No et pregunto l’edat. La meva la saps
perquè me l’has llegit a la data de caducitat que duc
amagada en un lloc obscur de l’engonal.

III
Copiant a mà alçada amb carbonet les línies bàsiques
d’una cadira projectada en ombres lleugeres damunt
del blanc lletós de la paret on impacta una claror íntima
que entra per una finestra badada, fendida per la llum
arreu del seu esquema, respatller i potes; els feixos
foscos que trenquen l’himen silenciós dels rombes,
la llangor de breus flames que oscil•len i no cremen
-com un foc de santedat-, pàl•lides d’oxigen blau
i pols atòmica.
Així he composat un racó meu, íntim, volta del meu cau
on no arriben les cendres sutjoses del dia de difunts
quan l’aire porta les ànsies que un dia vam posar
en el nom d’altres, condemnant-les a les raons
de la nostàlgia, aquella irracional litúrgia de enfonsar-los
en un matoll de semprevives.

IV
Ens esforcem en esdevenir quelcom després
de tant de temps d’habitar la paraula absència i no ser
res més que síl•labes disposades damunt del paper
en verge, encerat, de les pells de l’un i de l’altre,
a frecs i rebolcons, envolats per l’ordenació d’una partitura
per a una banda de molles de somier en un habitació
desmoblada.
D’un gra de l’arena de les nostres desfetes,
amb paciència, fem una bolla de nacre posant-li infinitat
de fluxos a sobre, llengües, bavalles, carns, flegmes,
capes de moltes pells d’irritada transparència,
totes amb la urticària dels sentiments que hem deixat
a mitges quan hem sortit de la gònada dels somnis
que sempre penja del punt central de la volta
de les nostres cavernes com el capoll tenebrós
d’un insecte.
Per a després, tancades les parpelles -prement fort
d’una forma que ens pugui irritar els miratges- saber
de les venes i les mosques del no-res, descodificar
les seves complicades ziga-zagues; somiar la perla
no definitiva, sempre en moviment, on han de romandre
una infinitat d’instants fins a l’adveniment
d’una altra eternitat en un altre lloc de l’univers
on tot en tu i en mi tornarà a començar per allà
on el vam deixar; però del revés, pervertint l’ordre natural
dels objectes tan densament col•locats al món pels versos
de Saint-John Perse i per la pintura estranyament
inquietant de Morandi, elevats a mitja alçada,
màgicament, al bell mig de l’estança.

Pseudònim; BAIKAL