Els records són fils que estiren altres fils. D’això en deia Proust -rememorant els seus desdejunis dominicals a la casa de camp de la seva tia- “magdalenes”, que és el que ell xopava al te. Els records d’aquells fets al cap dels anys, els va qualificar de magdalenes; per a la seva memòria, no eren res més que els fils o la guspira. 

El nou llibre de la Rosa Ribas (’Peces Abisales’, Tusquets, 2024) s’allunya de la seva especialitat, la novel·la negra, i s’emmarca en allò tan tendre de fer venir al cap els records de la infantesa i dels temps més llunyans del present. I amb aquests records vas omplint forats i, alhora, omplint pàgines, perquè els llibres també són una necessitat per a l’ànima.

En l’amena conversa que el dijous dia 23 de maig, durant la presentació del llibre al Cèntric, l’autora va mantenir amb Jesús García, el president de ”Tintablava”, Ribas va anar desgranant com ha construït aquesta novel·la més humana, més propera, més de cada dia. La Rosa va destacar que treballar amb coses petites, mantenir intacta una gran capacitat d’observació, positivar l’experiència que va obtenir a Alemanya... són punts claus que l’ajuden a explicar històries (d’infantesa, d’adolescència, de joventut...), que, tot i que potser són de ficció, tenen aquell rang de versemblança que encara les fa més atractives. I una qüestió molt important: els experiments que dus a terme per explicar històries funcionen quan tens a prop la persona que té en tu tota la confiança. A fora i a dins del relat.

Els escriptors i escriptores tenen una marcada necessitat d’explicar les coses. I les relaten amb interès per al lector. I si convé, vas modificant la història. La Rosa Ribas s’ha vist capaç d’explicar fins i tot amb sarcasme una època de la seva vida al Prat prenent la distància suficient amb els fets relatats i analitzats, perquè, com ella mateixa recalcava, si estàs massa a prop en el temps, no tindràs la capacitat de desgranar-ho, projectar-ho i fer-ho païble per als lectors. Ella ens agafa de la mà i amb la seva prosa tan fresca i evocadora, ens condueix des dels fons marins fins a la realitat més increïble. És un llibre singular, entre altres coses, perquè s’aparta de la línia que fins ara havia seguit en la literatura.

Però, per començar la seva tasca de creació per a aquests ‘Peces Abisales’, la Rosa segur que haurà utilitzat el que deia Hayao Miyazaki: “Tiro una xarxa a l’oceà de la meva imaginació i la meva memòria, i a veure què en puc treure”.