El nostre delta sempre ha estat una plana cobejada per una gran ciutat com Barcelona, però alhora, al llarg dels segles, un terreny de pas: ho va ser amb el Camí de València (Via Apia el Llobregat?), que des del riu de La Sénia -passant per les costes de Garraf- arribava fins a les portes de Barcelona resseguint el camí de la Barca que travessava després el riu Llobregat (segles XIV al XIX)... i ho ha sigut els segles XX i XXI amb les carreteres nacionals, les autopistes i el tren d’alta velocitat que travessen el Baix Llobregat com un autèntic escalèxtric d’importants vies de comunicació. Si anem a mirar, però, no són més que la reedició dels camins romans de fa gairebé dos mil anys. I la constatació  que al final, les cases es construeixen i neixen al costat de les vies de comunicació. Per situar-nos històricament al Prat, Pau Rodríguez  ens dona  tres dates molt significatives: 1418, carnisseria a la futura plaça de la Vila / 1556, església parroquial / 1578, hostal a la mateixa plaça.

De tot això i de més coses ens varen parlar el passat 23 de maig en una trobada  propiciada per Amics d’El Prat a l’espai Àgora de la Fundació Catalana de l’Esplai, Rafael Bellido, secretari del CECBLL; els historiadors Pau Rodríguez Cabanach i Dani Cortijo; i els arquitectes   especialistes en patrimoni Felip Neri Gordi i Andreu Felip.

Un recorregut històric molt valuós

Va ser una passejada històrica molt ben conduïda pels ponents. Es va revisar i posar en context el que teníem a la plana deltaica pratenca: el segle XII, amb l’Ermita de Sant Pau (d’on es va extreure la talla de Sant Pau, exposada permanentment a l’església parroquial del Prat) i després, cap al XV, amb el Camp de Sant Pau a la plaça de la Vila. El Camí de València transcorria uns 1.150 metres per la zona de la Bufera, on ara està ubicat el barri de Sant Cosme, i allà és on es va erigir l’Hostal de Cal Monés, que va funcionar dels segles XV al XVIII. La zona, a més d’usos agrícoles, significava igualment la consolidació d’eixos viaris defensius.

Es va exposar, així mateix,  on i com era al segle XIX l’entrada a Barcelona per la part sud: Dani Cortijo la va situar al barri d’Hostafrancs, on va sorgir molta vida amb l’Hostal de la Bona Sort i el Mercat del Ninot. A més, es van especialitzar a canviar les rodes dels carros, que venien malmeses de les llargues distàncies recorregudes a través del Camí de València. Per altra banda, una de les entrades a la Barcelona emmurallada era el Portal de l’Àngel, on els burots exercien un dràstic control per entrar i sortir; era, en definitiva, una funció recaptadora. Bé, això fins que el 1854 varen caure les muralles de Barcelona.

En qualsevol cas, però, la conclusió final d’un acte que havia obert la presidenta d’Amics d’El Prat, Magda Ardiaca, va ser clara: cal catalogar la història i el patrimoni generat; cal estudiar-lo, donar-lo a conèixer, posar-lo en valor i conservar-lo. “Mai no ens hauríem de penedir de lapidar el patrimoni”, deia l’alcalde Lluís Mijoler en el parlament final.