1.
Desnues lentament les teves passes
immers en aquest temps que no és el teu,
metec i foraster i lluny de casa
perquè només et falta allò que tens.
La pedra del record s’ha fet esquerpa
i et va porgant les ales, només tu
saps de la solitud de les tenebres
que viuen entre els grisos de l’absurd.
Has avesat els ulls a deixar caure
les llàgrimes de sal del pensament
a canvi de malvendre la teva ànima
per tornar a fer glatir en un sol batec
el cor adolorit; empenyorares
les teves pertinences, sembla ser
que era el preu a pagar per un nirvana
que t’ha robat les coses que no tens.

2.
T’han descalçat just en sortir de casa
i t’han tapat el cap amb un llençol,
algú t’embena els ulls i, a cada nafra,
t’hi apliquen la pomada de la por.
Portes un pes feixuc a cada cama,
et manquen ales per volar tot sol,
desvarieges i et cou la recança,
fas recapte d’errors sense saó.
Manegues al teu aire les propostes
que la vida no et fa i, a contracor,
escrius cartes marcades i, per postres,

les esmenes després... i això no és tot:
penges dalt el terrat una bandera
que el sol ha despintat i, no saps com,
més que reivindicar una conquesta,
sembla prou un drap blanc de rendició.

3.
T’has fet pols de camí sobre l’asfalt
que els arbres han ombrat de matinada
i camines a salts, com els pardals,
bo i mirant amb un ull a cada banda.
Tens les soles gastades i l’espart
és el d’una collita equivocada;
els passos vacil·lants erren el pas
i afebleixen la senda que s’hi arrapa.
No passes prop del riu, que la ribera
és plena d’entrebancs que no has previst,
ni beus a petits glops l’aigua que espera
per sadollar la set del teu neguit.
La posta del migdia és massa lenta,
feixuga la cintura del demà
i fals el tornaveu de les quimeres
que onegen com banderes als fanals.

i 4.
Has volgut tornar a casa on t’esperen
el record i el silenci a les parets;
sents veus de sobretaula i la feresa
tan certa de saber que no hi ha res
que mimetitzi el blanc de les esquerdes
amb les llums foses que hi ha al safareig
on pengen els llençols, bugada estesa
plena d’absències que tu no veus.

El mal profit que duus a la mà esquerra
porta espígols i brins que no han florit
i una amargura al mig de la pitrera
que diu: no hi ha demà sense l’ahir.
Has esgotat fa temps l’última excusa
i portes la penyora del passat
en forma de pecat sota les ungles.
Pària ets i no saps com tornar.

Pseudònim: PÀRIA