Ni aviso de l’espòiler, perquè és un clàssic del cinema més que vist. Quan Indiana Jones és a punt d’arribar a la cova del Sant Graal, es topa de cop i volta a la vora d’un penya-segat. A l’altre cantó de l’abisme, a una distància que cap salt humà podria superar, pot veure l’entrada a la seva particular Santa Cova. S’ho repensa uns segons i es diu a si mateix: “És un salt de fe”. 

Com un autòmat, deixa anar un peu sobre l’abisme. Miraculosament, no cau al buit, sinó que aterra sobre un pont de pedra que, per efecte òptic, era imperceptible entre el paisatge rocós.

Els abismes de Montserrat

Poc abans de les set del matí, el massís de Montserrat es presenta com un abisme vist des de Collbató, la petita població que s’hi troba just als peus. En circumstàncies normals, seria una excursió en família de poc menys de dues hores i d’exigència física moderada. El passat 1 de juny, qui més qui menys d’entre aquella seixantena de caminants pratencs, se’l mirava com si es tractés d’una expedició a l’Himalaya.

En aquells moments, la tradicional romeria anual des del Prat fins al monestir portava ja 10 hores de recorregut. Era l’última parada abans d’enfilar el camí -pujada inacabable amb seqüència de pedra-corriol-graó-més peda- de les Bateries i, després, el de Sant Miquel. “Dues horetes i ho tenim”, deien els més optimistes. 

Avançament: hi va haver més abismes.

Ambient inicial

El dia abans, al vespre, foto de família a les escales de l’església de Sant Pere i Sant Pau -el seu esplai organitza cada any la caminada. A les 20.15 h el grup comença a enfilar la “Rambla” en direcció al riu. La majoria acabarà completant la ruta.

L’ambient de conversa animada marca els primers quilòmetres pel camí del Sorral. A la dreta, el Llobregat, l’Splau -recordem, pertany al Prat-, el camp de l’Espanyol -aquí ja creuem la primera de diverses fronteres entre termes municipals-. 

Dos joves monitors de l’esplai guien el grup. Regla d’or: no es pot avançar la guia de la capçalera, ni anar per darrere del noi que condueix el grup per la cua. Qui escriu aquestes línies, en aquell moment encara fresc de cames, s’enganxa al grup de davant.

Quan el grup es vol adonar, fa estona que s’ha fet fosc. Comencen a desaparèixer les referències visuals. El rebuf xiulant dels trens de gran velocitat, que circulen pel viaducte entre els horts, ens recorda que encara no hem arribat a aquell punt indeterminat, abans de Sant Vicenç dels Horts, on l’autovia A-2 i la B-23 es bifurquen per sobre dels nostres caps. 

Recuperant forces

El bon ritme segueix, i aviat els guies anuncien que el cotxe d’avituallament ja espera el grup a Pallejà. Com a les curses ciclistes, aquest vehicle -només dos dies abans de la romeria no estava assegurada la seva presència- esdevé un element indispensable durant la nit. Per fora, un cotxe discret. Per dintre, una unitat mòbil de restauració. 

Quan el grup arriba a Pallejà (15 km, 2 h 45 min de camí), no entra ni de lluny al nucli urbà. El “foodcar” ja ha desplegat una taula amb un termo gegants de cafè, garrafes d’aigua i diverses capses amb xocolata, gominoles, sucs i galetes.

El lloc del sopar ràpid (“10 o 15 minuts, que hem de mantenir el ritme!”) és inquietant: un dels innombrables passos subterranis sota les vies del tren. Graffitis a dojo, eco, foscor… Un escenari que podria ser el somni eròtic d’Iker Jiménez o de qualsevol organitzador de raves electròniques.

“Els altres”

És pensar en el divulgador del misteri i adonar-nos d’immediat que no estem sols. En aquell punt, romeristes d’altres caminades van apareixent pel camí del riu. Un dels grups ve del col·legi Xaloc. Qui escriu es va fer agnòstic poc després d’estudiar allà el batxillerat.

Dels romeristes pratencs, un va ser encarregat de la secretaria i la copisteria del Xaloc. Comentem les hores extres que devia fer en aquells anys (1992 i següents), en ple esclat de l’intercanvi de fotocòpies de Bola de Drac -de les que es podien ensenyar a casa i de les que no. 

Per acabar d’adobar l’ambient sinistre d’aquelles hores, es comencen a veure llampecs cap a la zona de Montserrat. Potser és això mateix el que veu la gent que -encara- hi va allà a trobar ovnis.

Els mosquits ataquen amb ferocitat i tothom s’oblida dels llampecs. En la ment col·lectiva ja figura la següent parada: Martorell.

La temptació

A partir de Sant Andreu de la Barca, el grup es va descompactant. Es comencen a notar les diferències de ritme de caminada. Apareix un minipunt de tensió quan la filera agafa un camí sense sortida -de dia és molt més evident- que obliga a recular uns metres. Amb el cansament acumulat, semblen més metres. 

El pont que travessa de Sant Andreu a l’altra banda del riu, a uns 4 km de Martorell, és perfecte per observar la “cuca de llum” que formen els caminants, amb els seus llums frontals i llanternes.

El Pont del Diable, a Martorell (26 km, 5 h de caminada), arriba més aviat del previst. A quarts de dues, l’avituallament espera, ara sí, al nucli urbà, al parc de l’altre costat del pont. En algun moment de l’últim tram, les cames s’han tornat com els pilars del viaducte de carreteres que destrossa la vila per dalt. 

És veritat que Martorell, equador de la ruta, és el “mur”, concepte amb què els corredors de maratons assenyalen aquell quilòmetre en el qual el cap et comença a temptar amb la idea de tornar cap a casa. És la casa del diable. I és la temptació més gran dels voltants, a tocar de les dues de la matinada. Sí, perquè la pinta que fa el club -façana decadent, llums de neó i temàtica gens subtil- del costat del pont és de tot menys temptadora.

El purgatori industrial

La parada de Martorell serà una de les més llargues. Més cafè, galetes, suc i xocolata; el pic glucèmic s’haurà de vigilar en els dies següents. Cada petita aturada (alguns de la organització diuen que cinc, les previstes, són massa) suposa un esforç extra per tornar a arrencar. 

El pelegrinatge reprèn la marxa passades les dues. Moltes cames van engarrotades. I alguna articulació es comença a ressentir. La jove Laia, una de les guies, decideix continuar el camí en el cotxe d’avituallament. Una cursa de muntanya recent li va deixar el genoll tocat. Amb cinc hores de camí pel davant, és una decisió coherent. 

A l’engarrotament i cert cansament col·lectius –els nanos més joves encara conserven forces per anar fent curses de broma– se suma un altre element de desànim. El tram que ens espera entre Martorell i Esparreguera (uns 13 km) té poc de campestre. Tant ens fa, és negra nit.

Peus castigats

Després d’una incursió per un camí de pedretes que posen a prova els turmells –ara el llum és imprescindible–, el grup transita uns quilòmetres per un camp de conreu ple de sots –més càstic per als turmells– paral·lel a l’autovia A-2. Benzineres, i naus de ferralla completen l’escena.

Només ho pot millorar Abrera, ciutat que qualsevol viatger definiria com un gran polígon industrial amb una autovia i blocs de pisos –cada cop més- al mig. Nova aturada d’avituallament i surt a saludar un altre enemic de les grans caminades: les escorxadures i bullofes als peus. Ara s’entén la recomanació que els mitjons siguin com més ajustats millor.

Entre Abrera i Esparreguera, els romeristes han de creuar la riera de la Magarola. Dues opcions: o un salt mitjanament potent o una pedra d’aspecte lliscant emmig de l’aigua. L’engarrotament em fa descartar el salt. L’estabilitat minvada de cames tampoc recomana escarrassar-s’hi per arribar a la pedra. Els que ja han passat a l’altre costat ajuden la resta.

La passió d’Esparreguera

El purgatori industrial sembla un escenari de pel·lícula apocalíptica, amb seixanta supervivents d’una riuada tòxica travessant naus industrials tancades, benzineres i una discoteca d’estiu, on un altre grup de supervivents celebra la vida a ritme de cançó de David Guetta. 

Un dels integrants de la marxa provoca a aquelles hores un petit retard que obliga a fer una aturada extra. L’home, que en aquell moment viatjava al cotxe d’avituallament, s’havia entestat a fer-li la competència a Google Maps i indicar el “camí correcte”, sense èxit, al conductor. Superat l’incident –amb alguna cara llarga entre els caminants–, el grup s’endinsa al nucli urbà d’Esparreguera.

La llarguíssima avinguda que creua Esparreguera de punta a punta és la prova final del purgatori industrial. No només fan mal les cames. També els malucs i les espatlles, fruit d’adoptar postures forçades per aguantar el pas. És aquí on la caminada es comença a aguantar amb el cap més que no pas amb els peus. És aquí on el via crucis de l’emblemàtica Passió pren un nou format d’obra teatral contemporània.

L’últim abisme, a la vista

A trenc d’alba, la transició entre Esparreguera i Collbató permet recuperar el paisatge forestal. És en aquesta petita població, ja als peus de Montserrat, on el relat arriba al punt on ha començat. 

Al davant de l’Ajuntament de Collbató s’hi apleguen tant els caminants de la nit com un altre grup que ha vingut en cotxe des del Prat per fer només aquest últim tram fins al monestir. Últim avituallament, amb la novetat del fuet, la fruita i la xocolata calenta, respecte del menú nocturn.

Un cartell a l’últim carrer de Collbató anuncia 1 h 55 min de trajecte fins al monestir. Són les 7 el matí i la ment ha de fer un altre exercici per encarar aquella pujada pedregosa. A partir d’aquí, la regla d’or de mantenir el grup compacte es trenca oficialment. Campi qui pugui.

Després d’11 hores de caminada, cada esglaó natural d’aquella via és un exercici mental. Cada marca de pintura groga al terra és un reforç anímic que es repeteix com un mantra (“Val, vaig bé i ja queda menys”).

El sol comença a anunciar la calorada que vindrà aquell cap de setmana. “Ens hem d’afanyar abans no apreti”, diu un jove excursionista de l’esplai parroquial. Per sort, aviat un altre cartell anunciarà els últims 25 minuts abans del monestir.

Esprint final

Aquells minuts són com la volta final a la pista d’atletisme quan s’acaba una cursa popular. No pots més, però s’ha d’apretar com sigui. L’última milla fins a Montserrat ja forma part del recinte i es troba pavimentada amb grans lloses. Aquí el camí fa baixada. L’últim càstig del calvari s’infligeix sobre els genolls, que han d’anar frenant a cada pas d’aquella avinguda custodiada per estàtues i imatges que sembla que et parlaran en algun moment.

La visió del monestir a les 8.45 h, després de 12 hores i mitja de caminada, és màgia pura. Els que ja han arribat aplaudeixen el “pas per meta” dels nous. Hi ha emoció i alguna llàgrima. Alguna cosa té aquella muntanya que va més enllà del fet religiós o espiritual. Us ho diu un agnòstic convençut.