Aquest passadís vermell que podeu veure al meu darrere és el camí per arribar al primer santuari sintoísta de Fushimi Inari, dedicat a l’esperit d’Inari. Està ubicat al sud de Kyoto, a la base d’una muntanya que ells la coneixen també com “Inari” i que conflueix en molts camins que porten a d’altres santuaris més petits. És especialment conegut pels milers de pals vermells que delimiten el camí pel turó on està ubicat.

Inari, des de les èpoques més antigues del Japó, era coneguda com a patrona dels negocis i per això cal explicar que cada un dels pals vermells que es veuen a la foto i que els japonesos anomenen Torii, ha estat donat per algun home de negocis japonès. Malgrat aquesta explicació, també em van dir que inicialment Inari era la deessa de l’arròs. Per aquest motiu, els comerciants, botiguers i artesans oferien el culte a Inari esperant obtenir forces guanys en els seus negocis, especialment d’arròs. I és clar, com més beneficis esperaven més gran era el nombre de Toriis que oferien.

Aquest temple de la foto em van dir que conté 32.000 petits Torii o pals com en diríem en català (jo no els vaig comptar), però l’experiència d’anar caminant per dins del passadís on no veus el final, és molt emocionant. El lloc apareix en seqüències de la pel•lícula “Memòries d’una gheisa” i és considerat dels més bonics de Kyoto i un dels símbols del Japó.

Per simplificar, un Torii és un arc tradicional japonès que està normalment a l’entrada o a l’interior d’un santuari sintoista on es marca la tradició que va del que és profà a allò que és sagrat. La presència d’un Torii a l’entrada és la forma més senzilla d’identificar aquest tipus de santuaris. Als mapes de carreteres del Japó, els llocs on es troben els santuaris estan marcats amb una petita icona d’un Torii.

Em va semblar una experiència semblant a fer senderisme per la muntanya però per passadissos flanquejats per Toriïs. Pel camí es pot parar per menjar (especialment fideus) a llocs que anomenen  Kitsune udon, una raça de guineus que són -diuen- els missatgers d’Inari.

Al santuari també s’hi pot pujar per la part del darrere a través d’un bosc de bambú, però, és clar, l’experiència no és pas la mateixa ni tan emocionant.

* 'Una pratenca pel món' publicada al número 490 del periòdic 'Delta' (octubre-novembre 2022)