No hi ha dubte que les nostres cançons tradicionals d’aquests dies ens han pervingut gràcies a la tradició oral; estan lligades al costumari i a la litúrgia i com més antigues són, guanyen en sobrietat. Estan basades, sobretot, en els evangelis apòcrifs i en el de Sant Lluc. D’abans del segle XV se’n preserven molt poques: són fidels a la litúrgia i lligades a l’antic teatre; dels segles XVI al XVII ens canten les joies dels pastors (amb una marcada influència castellana -els “villancicos”-). La  gran majoria, però, de les que avui es conserven daten dels segles XVIII i XIX, trobades en reculls manuscrits i que exalten i ens ofereixen una manera casolana i diversa de veure els tradicionals temes que envolten el naixement de Crist.

La música pervivia en la melodia antiga a la qual s’anaven adaptant les nombroses lletres al llarg del segles. La lletra d’ El desembre congelat és del segle XVIII mentre que la tornada prové d’una cançó popular francesa de taverna del segle XV; és la nadala més típica i coneguda i té nombroses versions, a part d’incloure una referència explícita a tot el cercle nadalenc i, fins i tot, posteriorment, a la mateixa Passió. El noi de la mare té una entonació  melòdica provinent d’un tema militar de Carles d’Àustria quan encerclaren Flandes (aquesta melodia, en versió molt semblant, es conserva encara avui  dia a Irlanda, on les cançons tradicionals tenen un caire melangiós  que guarda una forta relació  amb el paisatge i l’hàbitat de l’illa).

De tota manera,  el tema més fecund és el de l’adoració –“nunciata”- dels pastors, basat en l’Evangeli de Sant Lluc; hi ha composicions que pertanyen als segles XVI i XVII, amb una notòria influència castellanitzant. D’aquesta mateixa temàtica hi ha nadales dels segles XVIII i XIX, més escasses però molt significatives. Però la cançó catalana més popular d’aquest gènere, que tracta de la reacció dels pastors cap a la transcendència de l’esdeveniment del Déu nat, és El rabadà. Dintre de la part poètica i del text de la composició, s’estableix un diàleg entre el pastor i el rabadà on el primer intenta de convèncer el segon que han d’anar a Betlem a adorar el minyonet, fill de Déu i la Verge; però el rabadà va posant traves a les raons adduïdes pel pastor i, al mateix temps, en va donant unes altres, que són més aviat excuses abans que altra cosa. Al final, el rabadà es convenç de la necessitat de l’acte, no sense una llarga estona de discussió. Aquesta versió és la que ha perviscut fins a nosaltres i la que normalment es canta avui, tot i que hi ha una variant de finals del segle XVIII, que acaba així (amb la victòria de la causa que defensava  el rabadà):

-Pastor :”I si tu no hi vols anar, ho hauré de deixar estar”.

-Rabadà: “Millor serà”.

Les Nadales ens fan reviure, avui més que mai, els desitjos de la humanitat de gaudir molt especialment de pau i de solidaritat

Les Nadales ens fan reviure, avui més que  mai, els desitjos de la humanitat  de gaudir molt especialment de pau i de solidaritat. Cada any, per aquestes dates, ens intercanviem les felicitacions (és veritat que amb les noves tecnologies, prevalen, sobretot, la imatge i la digitalització). Però, molt especialment aquest any, ens cal tenir la joia, per damunt de totes les coses -pandèmia, barreres, entrebancs, impediments-... de trobar-nos, de veure’ns. L’excelsitud de la senzillesa de les paraules de Sant Agustí és perenne: “Amb l’estimació del proïsme, el necessitat és ric; sense aquest amor del proïsme, el ric és molt pobre”.

Aquest és, per a vosaltres, el meu poema nadalenc, un tanka:

La nit de Nadal,
poema o també conte,
ens fa embadalir.
Però camí i guia
ha de ser el seu esperit.

* 'Arc de Sant Martí' publicat al número 492 del periòdic 'Delta' (desembre 2022-gener 2023)