El Teatre Nacional de París registrava un ple a vessar; es reposava El malalt imaginari, paròdia satírica i enginyosa contra els metges, amb ajut dels hipocondríacs i aprensius. És una de les obres cabdals  del dramaturg francès Jean Baptiste Poquelin, conegut amb el sobrenom de Molière (1622-1673). Era l´hereu d´un industrial i va fundar una companyia de faràndula l´objecte de la qual no era altra cosa que representar els quadres de la vida humana d´arreu dels temps. Per això el seu teatre supera els límits de la seva època i adquireix una dimensió universal. Molière tenia l´ingeni agut i l´observació sagaç per descriure tota la tipologia social: el burgès, que sense educació ni cultura creu que tot ho pot tenir i ho pot comprar amb diners; el cobdiciós; el misantrop –virtuós però obstinat-, etc. Justament mentre representava un dels seus personatges (Argan, de la seva comèdia El malalt imaginari), Molière va morir d´un atac de cor cap al final de l´obra (precisament  aquest 2023 farà 350 anys). La llegenda ho diu així tot i que altres veus testimonien que tuberculós com era, amb una atac de tos infernal se’l van haver d’endur de l’escenari i va morir a l’hospital al cap d`uns pocs dies. Això sí, anava vestit de groc. ¿Us adoneu del perquè els actors i actrius rebutgen dur el color groc al damunt a dalt d’un  escenari? Ha estat  des de llavors, el símbol de la mala sort.

Amb un repartiment estel·lar, heus aquí  algunes de les intervencions dels actors al Teatre de París, en una funció i amb un diàleg que són -per descomptat- absolutament inventats:

-“Ens estem movent permanentment, doncs, en el terreny de les sensacions, de les suposicions i de la fe (com si visquéssim dintre d´una bombolla) , de creure´ns allò que ens juren serà millor per al nostre malalt“ (Dr. Diafoirus ).

-“Mentre ens estem sacrificant per una solució que diuen que és la bona i que, per altra banda, algú ens dicta sense més justificacions, ara ens etziben que per solidaritat hem de sedar el malalt a fi i efecte d´evitar-li patiments en el seu procés de curació” (Cléante).

-“No tinguem cap dubte que totes les conclusions i desenllaços d´aquest enigma mèdic, resultaran un èxit tant per al  malalt igual que per als familiars i amics. D´altres llocs del món vindran a aquest hospital a recuperar la salut. El nostre prestigi arribarà més enllà de l´horitzó, el proper i el llunyà” (Argan).

-“Volem els més savis, no els impostors; els més devots, no els falsos; els més convençuts i solidaris, no els il·legítims i ficticis cirurgians” (Béralde).

-“Només manca el repòs. La naturalesa , per ella mateixa, i quan la deixen fer, emergeix sense traumatismes des del pou on s´ha ficat. És la nostra inquietud i la nostra impaciència la que ho malbarata tot, i gairebé totes les persones moren pels seus remeis, no pas per les seves malalties” (L’apuntador).

El teló s´abaixa; hi ha algun xiulet, però quan els actors surten plegats a saludar, l´ovació és eixordadora.  

I malalts –imaginaris o no- són persones però igualment territoris i ciutats. És el Prat un malalt?   És el Prat un malalt imaginari? Ara mateix (?),  està  (o potser no) al quiròfan damunt de la taula d´operacions, amb l´assistència de l´equip mèdic habitual (cap de cirurgians, cirurgians, ajudants, anestesistes, infermeres): que si un cateterisme per l´est, que si un empelt pel sud, que si un transplantament  per l´oest, que si una amputació pel nord...

Allò que deia Stendhal  que cal tenir el gest ràpid d´un cirurgià (pensar amb entusiasme i actuar amb fredor), segurament és veritat. Però caldria, i molt, que la temperatura del quiròfan no fos tan gèlida i permetés així el caliu d’una tasca d´equip imprescindible per fer una diagnòstic encertat i definitiu.

* 'Arc de Sant Martí' publicat al número 493 del periòdic 'Delta' (gener 2023)