En el fons, el teatre és paradigma de capacitats i forces com la tolerància, l’autodisciplina  i el treball en equip. Per tant, això que els polítics (homes i dones) surtin al carrer a fer teatre en campanya electoral no té cap vessant pejorativa en el seu tractament perquè, amb tota certesa, les seves intervencions ho són per convenciment.

Però la ciutadania esperem del “contracte” amb els polítics una dedicació que ens retorni aquells serrells que ens manquen pel comú benestar. El mètode (racionalitat, ordre, normativa) no pot monopolitzar el comportament de les persones ni minvar substancialment la seva creativitat i la seva espontaneïtat; de la mateixa manera, l’increment d’expectatives cap a una formació política  ha d’anar acompanyat d’actituds i activitats que ens engresquin prou tant per dedicació  com per credibilitat i encoratjament. Recupero de l’hemeroteca una frase -dintre d’un breu parlament, concís i harmònic- que va pronunciar el llavors alcalde del Prat Lluís Tejedor, el dia 28 de setembre del 2004 en l’acte de la inauguració oficial de la tercera pista de l’aeroport del Prat: “En aquesta obra hem treballat la concertació”. Això és el que cal que hi hagi entre els poders.

Per això, l’ambient entorn del teatre és el que més s’assembla a una relació polític-ciutadà. Les persones -ja no solament els contribuents- contemplen (“expectare” en llatí, perquè són espectadors) quelcom que: a) té un escenari (informació, sorpresa, relaxació  i, fins  i tot, diversió); b) té uns actors i actrius (si hi ha bones respostes a les expectatives, és que hi ha esforç); c) té uns espectadors i espectadores (cadascú ho veu d’una manera); d) té un guió (tothom exerceix un  paper), amb els seus diàlegs; e) hi ha una implicació (connexió intensa entre uns i altres, amb catarsi -purificació- inclosa, si cal).

Els polítics venen un producte clau –en grau extrem– com és el de la confiança

Quan s’aixequi el teló (que ve a ser com quan surt el sol cada dia), què volem, què preferim? Un producte tradicional amb qualitat artesanal?  Quelcom amb prestigi i reconeixement? Disseny i modernitat? O potser allò que ja coneixem, allò més popular? O la identitat per damunt de tot, allò que resulta ser un estil propi? Valorem més les idees que la gestió?... Ho hem de saber perquè si no, correm el risc d’equivocar-nos d’autobús i -el que és més greu- de direcció... Quan contemplem una escenificació, quedem satisfets? Ens hi adherim? Ens hi identifiquem? I si estem satisfets, ho esventem? Pensem que, en cas contrari, un insatisfet que ho comuniqui a 7 persones a l’any durant 5 anys, pot promoure un efecte geomètric que faci arribar la insatisfacció  a 16.807 persones.

Els partits i els seus mitjans afins han de promoure les queixes  per verificar millor els errors i així mirar d’evitar-los. Més val l’efecte radiador (estufa) que l’efecte gel (iceberg) perquè en aquest darrer cas, només aflora un 5% del descontentament.

Els polítics venen un producte clau -en grau extrem- com és el de la confiança: està clar que  hauran de fer-ne una venda atractiva que promogui el foment de la vinculació  mitjançant la satisfacció. Els assajos de l’obra els duren quatre anys i el dia de les eleccions -seria la final, en termes esportius- és l’estrena. El pati de butaques -o l’estadi-, estarà mig vuit o mig ple? Vull dir que també la classe política hauria de fer acte d’atrició si no s’aconsegueix atraure suficientment la ciutadania   a les urnes.

Acostar-se a les persones que componen el teixit social no és res més que posar les bases per poder passar de la inseguretat a la confiança i de la indiferència a una possible satisfacció. D’aquesta manera, evitaran que la ciutadania “administrada” transiti de la curiositat a la decepció o  -encara pitjor-  de les certeses als desencants.

* 'Arc de Sant Martí' publicat al número 496 del periòdic 'Delta' (abril 2023)